La diversitat humana és
una realitat social i psicològica. La diversitat ens permet distingir-nos uns
dels altres. Ens fa diferents la nostra
llengua, les nostres tradicions, el color de la nostra pell... però això no ens
fa ser ni millors ni pitjors, sinó únics.
Les investigacions fetes dels darrers anys sobre la
diversitat entre els grups humans mostren que hi ha menys diferències genètiques del que es pensava. La quantitat total de melanina entre els humans
no és tan diferent; les persones de pell clara la melanina es disposa en les
capes més profundes de la dermis.
Les característiques que ens fan “diferents” a nivell físic
són: el color de la pell, la forma del cap, el color i la forma dels ulls, la
textura i el color del cabell és la diferència més visible entre les persones. Hi
ha quatre grups:
- Caucàsic. Crani més allargat, nas recte, pell clara, estatura alta amb membres allargats, llavis prims o mitjans, mans i peus grans i cabell de diferents tonalitats de marró.
- Nègrid. Esquelet resistent i crani dur, pòmuls alts i prominents, nas petit i aixafat, ulls negres o castanys foscs, pell doble o marró clara o fosca i cabells arrissats i encrespats de color marró fosc o negre.
- Mongòlid. Cara ampla i plana, nas xato o a vegades allargat, cabell molt llis i negre, ulls foscos i petits, pell groguenca i baixa estatura.
- Austràlid. Color de la pell que oscil·la des del marró clar fins al fosc i cabell molt arrissat però sense arribar a estar encrespat.
El concepte de raça és artificial i està basat en mitjanes
estadístiques d’un conjunt molt ampli de característiques. Dins de les races,
la varietat és considerable i el rang de variació se superposa amb els altres
grups d’humans diferents. Les adaptacions per selecció natural a conseqüència
de la influència del clima s’expressen
en diferències en els caràcters externs
del cos. Per això, les diferencies racials són externes, cosa que fa pensar que
les diferències poden existir en tota la resta de la constitució genètica; per
això no és cert: som poc diferents pel que fa la resta de la nostra constitució
genètica.
Els grups humans aïllats hi ha característiques genètiques
prou constants, però al llarg de la història hi ha hagut tant mestissatge de
diferents procedències que la comunitat científica qüestiona la utilitat del
terme raça.
La diversitat humana s’ha generat durant els últims 50.000 o
60.000 anys. Les poblacions van estendre’s al sud-est asiàtic, a Austràlia i
Nova Guinea fa 60.000 anys, i a Europa fa 40.000 anys. El poblament humà més
recent correspon de l’Àsia i Amèrica, que es va produir durant els últims
35.000 anys. Els pobladors indígenes de l’Amèrica del Sud procedeixen de
poblacions asiàtiques i similituds de caràcters físics entre aquests dos grups
humans. Som una espècie relativament “jove”, amb una diversitat genètica poc
important: no són superiors a l’u per mil.
El desenvolupament fa 10.000 anys de l’agricultura i la cria
de bestiar va suposar un pas important en el procés d’humanització per la
transcendència social i cultural que va tenir. Va determinar el trànsit de
moltes societats caçadores-recol·lectores nòmades cap al sedentarisme.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada